La pel·lícula homònima de Luis Buñuel esdevé un origen quasi mític per a The Exterminating Angel, l'òpera de Thomas Adès, genial compositor que també dirigirà musicalment les funcions al Liceu. Adès transforma aquell univers inquietant en una arquitectura sonora fascinant: una música carregada d'efectes, textures insòlites i tensions subtils que obre les portes d'un ritual que es descompon lentament. La celebrada producció de Calixto Bieito per a l'Opéra national de Paris situa el públic en un espai burgès i aparentment civilitzat: un saló aristocràtic que, després d'un sopar refinat, revela la fragilitat dels seus rituals. Allà on hi hauria d'haver significat només hi ha repetició; allà on hi hauria d'haver llibertat, s'hi acumula una inèrcia asfixiant. És en aquest desfasament en què s'insinua l'àngel exterminador: una força invisible que fractura l'ordre i exposa el caràcter sacríleg d'una societat que ha oblidat el veritable sentit del que és sagrat. Els convidats, incapaços d'abandonar l'estança, assisteixen a la dissolució del llenguatge, de les jerarquies i dels vincles. L'elegància es torna animalitat; el saló, un altar corromput en què el desig i la por desplacen tota etiqueta. La música d'Adès, plena de gestos sonors sorprenents, amplifica el drama fins al límit: un ritual malmès, una litúrgia pertorbada per l'autosuficiència humana. En la mirada de Bieito també batega la idea de redempció: quan els convidats accepten la seva vulnerabilitat i repeteixen el gest que els va condemnar, l'espai es desfà i, amb aquest, el parany. La llibertat no arriba per força, sinó per rendició. Només quan el grup assumeix la seva fragilitat s'obre finalment la porta. The Exterminating Angel no imposa cap moral; ofereix una ferida. Recorda que el que és veritablement sacríleg no és la blasfèmia, sinó la rutina buida i l'autocomplaença. I que només l'art, en la seva capacitat d'incomodar, ens pot tornar a obrir la porta del que és sagrat. Fitxa artística Direcció d'escena Cal

La pel·lícula homònima de Luis Buñuel esdevé un origen quasi mític per a The Exterminating Angel, l'òpera de Thomas Adès, genial compositor que també dirigirà musicalment les funcions al Liceu. Adès transforma aquell univers inquietant en una arquitectura sonora fascinant: una música carregada d'efectes, textures insòlites i tensions subtils que obre les portes d'un ritual que es descompon lentament. La celebrada producció de Calixto Bieito per a l'Opéra national de Paris situa el públic en un espai burgès i aparentment civilitzat: un saló aristocràtic que, després d'un sopar refinat, revela la fragilitat dels seus rituals. Allà on hi hauria d'haver significat només hi ha repetició; allà on hi hauria d'haver llibertat, s'hi acumula una inèrcia asfixiant. És en aquest desfasament en què s'insinua l'àngel exterminador: una força invisible que fractura l'ordre i exposa el caràcter sacríleg d'una societat que ha oblidat el veritable sentit del que és sagrat. Els convidats, incapaços d'abandonar l'estança, assisteixen a la dissolució del llenguatge, de les jerarquies i dels vincles. L'elegància es torna animalitat; el saló, un altar corromput en què el desig i la por desplacen tota etiqueta. La música d'Adès, plena de gestos sonors sorprenents, amplifica el drama fins al límit: un ritual malmès, una litúrgia pertorbada per l'autosuficiència humana. En la mirada de Bieito també batega la idea de redempció: quan els convidats accepten la seva vulnerabilitat i repeteixen el gest que els va condemnar, l'espai es desfà i, amb aquest, el parany. La llibertat no arriba per força, sinó per rendició. Només quan el grup assumeix la seva fragilitat s'obre finalment la porta. The Exterminating Angel no imposa cap moral; ofereix una ferida. Recorda que el que és veritablement sacríleg no és la blasfèmia, sinó la rutina buida i l'autocomplaença. I que només l'art, en la seva capacitat d'incomodar, ens pot tornar a obrir la porta del que és sagrat. Fitxa artística Direcció d'escena Cal