Adelina Calderón s’endinsa dins l’herba i pinta arran de terra. Els seus canyissars fan visible el vent, mentre la matèria s’espesseix a l’espàtula fins que la pintura acaba comportant-se com allò que representa: es doblega, crema i cedeix. L’artista confirma la llum com a estructura. El cromatisme actua com una energia que s’estén i es condensa dins el camp visual. La mirada hi troba orientació, recorregut i retorn. De tota l’obra emergeix un desplaçament propi de les temperatures naturals, una sensació de moviment i transformació que converteix la natura en una experiència viva.