Si per Alberto García-Alix (León, 1956) "fotografiar és mirar de front allò que no admet consol", el conjunt de la seva obra és un relat visual intens i descarnat, en què la vida s'exposa sense filtres ni coartades estètiques. Figura fonamental de la fotografia contemporània espanyola, el seu treball no busca embellir la realitat, sinó revelar-ne les esquerdes i assumir el risc emocional que comporta tota veritable exploració del jo. La fotografia de García-Alix s'articula com una autobiografia fragmentària, travessada per l'experiència del temps, el cos, el desig, la pèrdua i la mort. El blanc i negre —dens, contrastat, gairebé matèric— no és una opció formal, sinó una posició ètica: un espai de gravetat en què la llum esdevé tallant i l'ombra, refugi. Retrats, autoretrats, objectes carregats de simbolisme i escenes d'una quotidianitat extrema formen un univers coherent, marcat per una frontalitat que no admet distància ni ironia. En la seva obra, el cos és territori de memòria i confrontació. Cossos marcats, vulnerables, sovint ferits, que es presenten com a testimonis d'una existència viscuda al límit. García-Alix fotografia des de dins, sense condescendència ni nostàlgia, i assumeix la responsabilitat de la mirada com un acte de veritat. Aquesta honestedat radical converteix les seves imatges en espais de resistència, en què la identitat no es construeix com a relat heroic, sinó com a persistència davant del pas inexorable del temps. Més enllà del context generacional amb què sovint s'ha vinculat la seva obra, la fotografia de García-Alix transcendeix qualsevol etiqueta històrica. El seu treball dialoga amb una tradició clàssica del retrat i, alhora, amb una sensibilitat profundament contemporània, en què la imatge esdevé lloc de confessió i d'enfrontament amb un mateix. Cada fotografia és una declaració d'existència, un acte de presència que reclama ser mirat sense defenses. Al Saló dels Miralls, García-Alix mostrarà una selecció del seu treball, en què introdu