Cinema: Yo Capitán
•L'Ateneu Torrellenc, Torrelles de Llobregat, Baix Llobregat
Torna el cinema a l'Ateneu Torrellenc
El cinema ha passat per diverses etapes, tant a la societat en general com a l'Ateneu. Cada cop queden menys sales d'exhibició i els hàbits s'han modificat en aquest món digital que cada cop va a més, però el cinema continua produint petites obres mestres amb la capacitat d'explicar-nos històries que podem contemplar i amb les quals emocionar-nos. La Junta de l'Ateneu Torrellenc ha decidit fer una nova aposta per tornar a fer cinema a Torrelles de Llobregat, amb pel·lícules de qualitat i que, fins i tot, s'acaben d'estrenar en la cartellera.
Yo Capitán
Sinopsi: Seydou i Moussa són dos joves que abandonen Dakar per emprendre camí a Europa. Una odissea contemporània a través dels perills del desert, els horrors dels centres de detenció a Líbia i els perills del mar.
Fitxa tècnica:
Io capitano (Itàlia, 2023).
Durada: 121 minuts.
Digital. Versió doblada al castellà
Direcció: Matteo Garrone.
Guió: Massimo Ceccherini, Matteo Garrone, Massimo Gaudioso, Andrea Tagliaferri.
Intèrprets: Seydou Sarr, Moustapha Fall, Bamar Kane, Hichem Yacoubi
Data d'estrena: 03/01/2023
Premis (2024)
Premis Oscar: nominada a millor pel·lícula Internacional
Premis Globus d'Or: nominada a Millor pel·lícula de parla no anglesa
Premis del Cinema Europeu (EFA): nominada a Millor pel·lícula i Millor direcció (Matteo Garrone)
Festival de Venècia: Guanyadora del "Lleó d'Argent" a la Mejor direcció (Matteo Garrone) i Millor actor jove (Seydou Sarr)
Festival de Sant Sebastià: Guanyadora del Premi del Públic (millor film europeu).
Festival de Sevilla: nominada al "Giraldillo d'Or" a la Millor pel·lícula.
El director: Matteo Garrone
Fill d'un crític teatral i una fotògrafa, Matteo Garrone anava encaminat a ser tenista, tanmateix, un accident el va fer orientar pel món de la pintura. Es gradua al Liceo Artistico di Roma el 1986, però aviat començà a treballar en el món del cinema com ajudant de càmera. L'any 1996 crea la seva pròpia productora Archimede, debutant amb el seu primer llargmetratge Terra di mezzo, un collage de tres històries d'immigració a Roma que obté el Premi Especial del Jurat del Festival de Cinema Jove de Torí. La següent pel·lícula Estate Romana, aprofundeix en un estil en què difumina els límits entre la ficció i el documental. Amb les mateixes constants d'estil i temàtiques dirigeix L'imbalsamatore (2002), premi David di Donatello al millor guió. A partir d'aquesta pel·lícula desenvolupa un discurs narratiu entre el realisme i l'abstracció, en combinació amb elements de cinema negre.
Després de Primo Amore, que parla d'un home obsessionat amb l'anorèxia femenina, l'any 2008 va estrenar Gomorra, inspirada en el llibre de denúncia de Roberto Saviano sobre la Camorra. La pel·lícula va obtenir un gran èxit, aconseguint el Gran Premi del Jurat al Festival de Canes, i altres guardons entre ells el premi a la millor pel·lícula europea en els Premis del cinema europeu. El 2012 va estrenar Reality una comèdia dramàtica on explica la història d'un home que participa en un reality show. Es dóna la circumstància que l'actor protagonista fou un presidiari que obtingué un permís de la presó per filmar la pel·lícula.
Produïda l'any 2015, dirigeix la seva primera pel·lícula en anglès, Tale of Tales (Racconto dei racconti), amb repartiment internacional (Salma Hayek, Vincent Cassel, John C. Reilly...). El tema, tanmateix, és totalment italià: una fantasia fosca ambientada a l'època del barroc que adapta tres contes de Lo cunto de li cunti (1634), del napolità Giambattista Basile. L'any 2018 dirigeix Dogman, inspirat en un crim conegut com «delitto del Canaro» succeït al 1988 a Roma. El seu protagonista, Marcello Fonte, va obtenir el premi al millor actor del Festival de Canes.
Un any després estrena Pinocchio (2019), interpretada per Roberto Benigni com a Gepetto, en una versió del conte afí al relat literari de Carlo Collodi, amb tota la seva bellesa i tota la seva crueltat. La seva següent pel·lícula del 2023, Io Capitano, tracta sobre el drama de la immigració africana. Per aquesta cinta, Garrone va obtenir el Lleó d'Argent a la millor direcció al Festival de Venècia i el premi del públic al millor film europeu en el Festival de San Sebastià.
Algunes utopies es fan realitat
En els darrers temps s'han fet diverses pel·lícules sobre l'emigració. Moltes d'elles sobre països de l'Àfrica que troben que Europa és la terra promesa. Somien en què allà sí que seran alguna cosa, que podran ser famosos i viuran com aquells personatges que veuen a través d'internet o amb els mòbils. No miren les desgràcies ni escolten els consells que els hi donen la gent amb experiència: que no tot el que veuen és cert, que a Europa també hi ha misèria, gent que dorm al carrer, gent que passa fam, que no té treball ni casa i que viuen desesperats. Que hi ha robatoris, assassinats i violència als carrers. Yo Capitán és un més d'aquests films que ens expliquen als Europeus i a la gent de bé, el malament que ho passen tota aquesta gent que deixa el seu poble, la seva casa i la família per anar a l'aventura d'un món millor. Un poble i una família que dintre de la seva misèria i la pobresa i especulació, comparteixen el poc que tenen, participen en les festes i els esdeveniments, que per més senzills que siguin, els viuen amb il·lusió i participació. Tot això ens ho mostra en aquest film de 121 minuts (potser no en caldrien tants) del director italià Matteo Garrone, que l'any 2008 ens va sorprendre amb una pel·lícula de denúncia anomenada Gomorra. I ara hi torna amb aquesta pel·lícula realitzada amb molta mestria en la manera d'enfocar i explicar la història. Una història que li ha volgut el reconeixement en els passats festivals de cinema de Venècia i Sant Sebastià. Tot comença a Dakar, en el Senegal, on dos joves de setze anys, que són cosins i d'amagat dels seus pares fan treballs per recaptar diners per anar a Europa, a Italià, on allà la seva vida canviarà, seran famosos amb les cançons que compondran i signaran molts autògrafs a gent blanca. Aquest és el somni, que no el veurem, però si viurem el que s'ha de fer i passar per aconseguir aquest somni. Serà un recorregut llarg, miserable, ple de traves, d'entrebancs, d'especulacions, de violència, inhumà, agressiu... S'ha de dir, però, que el director no s'hi ha recreat amb totes aquestes misèries, les mostra, perquè hi són, però no s'hi entreté. Tot el recorregut podria ser un documental per ensenyar el calvari que arriben a passar la gent que arriba a les costes del Mediterrani, les que hi arriben. Matteo Garrone, el que fa és explicar-ho en el llenguatge cinematogràfic, amb un ritme i unes seqüències que fan que l'espectador segueixi la història amb interès i amb ganes de saber de quina manera acaba tota aquella odissea. De fet, la història està basada en molts testimonis que han fet aquesta travessa i el protagonista en concret, s'inspira en un noi real que actualment viu a Bèlgica. Yo Capitán és un viatge èpic a través de l'Àfrica, que posa de manifest la cruel injustícia que hi ha en aquesta part de la terra. De fet, seria aconsellable que es projectés en aquests territoris per poder mostrar que el somni no és real, però, en canvi, hi ha utopies que es poden fer realitat.
Guillem Terribas