Lorenzo Da Ponte, llibretista de Mozart en la seva famosa Trilogia (Le nozze di Figaro, Don Giovanni, Così fan tutte), va tenir una vida de novel·la: viatger, director del Nou Teatre Italià de la cort de Viena, professor d'italià a Londres i amic de Casanova (al qual va tenir molt present en la caracterització del Don Giovanni), va acabar com a professor a la Universitat de Columbia de Nova York, on va morir. D'altra banda, Beaumarchais, amb una personalitat extraordinària, comparteix amb Da Ponte una vida plena d'aventures: va ser rellotger, inventor, dramaturg, professor de piano de les filles de Louis XV, espia, diplomàtic, editor, horticultor i revolucionari. Beaumarchais va trigar molt a poder publicar Figaro o La folle journée, censurada i obstaculitzada pel mateix rei per la dura crítica social que posava el punt de mira en l'arrogància de la classe dominant: l'aristocràcia just abans de la Revolució francesa. L'obra mostra l'antagonisme social entre classes, amo-criat, i defensa la superioritat moral de la base de la societat i encoratja a una revolta. Le nozze di Figaro se'ns mostra com un monument extraordinari, sense comparació. Una partitura genial i plena de girs imprevisibles que respon al principi de les unitats del teatre clàssic: unitat de lloc (el castell del Comte, a prop de Sevilla), de temps (segle xviii) i d'acció. El públic està convidat a capbussar-se en la vida tumultuosa d'aquesta galeria de personatges: la soledat contemplativa de la Comtessa, una Susanna emancipada/astuta davant la misogínia de l'home, un Fígaro obedient al sàdic i abusador Conte i un enamorat i innocent Cherubino. Una col·lecció de caràcters en què, residint en el mite, es mostra un sofriment femení compartit font d'una forma violenta masculina. L'únic refugi de les dones és la seva capacitat per ser solidàries. A partir del moment en què se separen, esdevenen vulnerables. Podem reduir tot aquest microcosmos en un enfrontament binari entre els mons masculins individualis