Jenůfa, de Leoš Janáček, inunda el Liceu amb una força emocional desbordant en la nova i excepcional producció d'Àlex Ollé, amb la direcció sempre reveladora de Jonathan Nott i un repartiment de luxe encapçalat per Asmik Grigorian i Nina Stemme. Inspirada en la duresa de la vida rural i en la moral ferrenya d'una comunitat tancada, Jenůfa esdevé una passió moderna en què el que és sagrat i el que és sacríleg s'entrellacen en una dansa inquietant de conseqüències devastadores. Al centre del drama bateguen dues figures femenines en tensió constant: Jenůfa, ferida per l'amor i la vergonya, i la Kostelnička, la seva madrastra, alhora far moral i autora d'un crim que ho canvia tot. Jenůfa encarna la innocència profanada que, malgrat el dolor, continua essent sagrada; La Kostelnička, en canvi, representa el paroxisme d'una llei sense compassió: la veu estricta de la comunitat i de la religió. El seu acte —l'assassinat del fill il·legítim de Jenůfa— és el gest sacríleg per excel·lència: no sols perquè és un crim, sinó perquè s'executa en nom d'un amor distorsionat, d'un honor imposat, d'un sagrat pervertit. Mata per salvar, menteix per protegir, ofega una vida per "redimir-ne" una altra. Així, l'òpera esdevé una paràbola brutalment contemporània: fins on pot arribar el fanatisme moral? Pot un sacrifici imposat justificar la destrucció de la innocència? Janáček, amb una música directa, lírica i espiritual fins al límit, escriu aquest drama amb una intensitat que travessa totes les defenses. L'escriptura vocal dona una veritat tràgica als personatges, mentre que l'orquestra s'endinsa en els seus pensaments i angoixes més profundes. I, tanmateix, Jenůfa és també una obra sobre el perdó. Quan la protagonista perdona la Kostelnička, l'òpera es revela com una gran tragèdia espiritual en què la pietat supera el dogma i la gràcia floreix allà on només semblava possible la desesperació. Direcció d'escena Àlex Ollé Escenografia Alfons Flores, Mar Flores / Vestuari Lluc Castells / Il