La galeria Personal de Tarragona acull l'exposició "Reinterpretant Ildaribal" de l'artista visual Lluc Queralt Baiges. Reinterpretant Ildaribal Hi ha imatges que no es miren: es travessen. I hi ha paraules que, en dipositar-se sobre la matèria, deixen de ser llenguatge per convertir-se en empremta. En aquesta exposició, Lluc Queralt Baiges no il·lustra Ildaribal; el desplaça. El pren de la linealitat del relat d’Alfons Maseras i el condueix cap a una altra forma de temps: una més lenta, mineral, on la memòria no es narra, sinó que sedimenta. Les pedres —l’alabastre translúcid, la pissarra negra que absorbeix la llum— no són suports neutres. Són superfícies que recorden. Sobre elles, el pigment no cobreix: insisteix. I entre capes, fragments del text emergeixen com restes arqueològiques, paraules que ja no expliquen, sinó que resisteixen. Queralt no tradueix el llibre en imatges; el deixa erosionar-se en elles. Tàrraco apareix aleshores no com a reconstrucció, sinó com a persistència. No veiem la ciutat romana: veiem allò que queda quan la història ha deixat de pertànyer als vencedors i ha passat a pertànyer a la matèria. Columnes insinuades, ombres de murs, ritmes de pedra que encara contenen el pols del que s’ha viscut. Mirar aquestes peces és acceptar una pèrdua: la del relat tancat, la de la imatge com a evidència. Però també és guanyar una altra forma de proximitat. Perquè aquí, com en tota arqueologia veritable, allò important no és el que es mostra, sinó el que s’intueix en la distància entre una paraula i la seva desaparició. Queralt treballa en aquest interval. I és aquí —entre la imatge i el rastre, entre la pedra i la veu— on alguna cosa, encara, continua parlant.