Amb la idea subtil i poètica que hi ha sons que no s'escolten amb l'oïda, sinó amb la memòria, ens endinsem en l'univers de Fito Conesa (Cartagena, 1980), un artista que ha fet de la veu, del relat i de l'espai sonor els eixos d'una pràctica que transita entre la instal·lació, el vídeo i la performance. La seva obra investiga els mecanismes de construcció de la memòria col·lectiva i les formes amb què el poder —polític, econòmic o cultural— modela els relats que habitem. Conesa treballa sovint a partir de materials documentals, testimonis i arxius que transforma en dispositius poètics capaços d'activar una escolta crítica. Les seves instal·lacions no imposen un discurs tancat, sinó que proposen una experiència immersiva en què la paraula es fragmenta, es repeteix o es desplaça i genera un espai d'eco i ressonància. L'espectador no és un receptor passiu, sinó un cos que travessa un camp de significats en tensió. La dimensió sonora és central en el seu llenguatge. La veu —cantada, recitada o enregistrada— esdevé matèria plàstica, capaç de construir arquitectura invisible. En aquesta convergència entre so i espai, Conesa revela el que sovint queda fora del relat oficial: històries menors, fragilitats compartides, memòries soterrades. El seu treball articula així una poètica de la vulnerabilitat que no renuncia a la lucidesa crítica. Al Saló dels Miralls del Gran Teatre del Liceu, la instal·lació de Fito Conesa estableix un diàleg especialment intens amb la història musical i escènica de l'espai. La peça activa el lloc des d'una perspectiva contemporània i hi introdueix una capa de significat que interroga la relació amb la memòria, entre la veu i el poder. El reflex dels miralls multiplica la presència dels cossos i amplifica la percepció del so, amb la qual cosa l'arquitectura es converteix en caixa de ressonància simbòlica. Així, l'obra no només ocupa l'espai, sinó que el transforma en una experiència d'escolta expandida. En aquest encontre entre art sonor i patrimon