Des que el 1868 Frederic Mistral va comentar que li semblava que la sardana provenia dels antics grecs, el seu origen ha estat objecte de diverses hipòtesis basades sobretot en la comparació lexical i la disposició en rotllana, uns criteris que aboquen el seu origen i la seva formació a un enigme de difícil solució.
El propòsit d'aquest assaig és posar en consideració, el punt de vista coreogràfic ja que la sardana és, abans que res, un ball i per tant, moviment. I és la transformació d'aquest moviment el que cal observar per entendre els successius canvis que encaminen el ball a prendre la fesomia amb la qual avui l'identifiquem.
Es proposa reconsiderar la carola profana medieval com l'única forma coreogràfica capaç de vertebrar el ball nacional, no solament pel que fa als punts emprats, sinó també pel que fa a la seva estructura, amb la confluència d'altres balls coetanis com la branda, les corrandes o els contrapassos comuns.
Amb aquesta finalitat s'ha formulat una resolució coreogràfica enraonada dels balls que ens han pervingut amb les característiques pròpies de la carola, seguint els criteris de l'època, obtenint un ventall de fórmules resolutives prou diversificat que alhora han fet aparèixer també un tipus de situacions que solament es poden resoldre d'una única manera o punt.
S'ha evidenciat així, un lligam coreogràfic molt clar entre el que aquí he optat per anomenar caroles profanes tardanes i les primeres melodies o cançons sardanejades.
Arran d'aquesta evidència, s'ha proposat uns possibles estadis evolutius que permeten copsar d'una manera satisfactòria, la lenta però contínua evolució de la sardana històrica, l'aparició de punts fonamentals com el punt d'en Pere i el punt dels tres costadets o bé l'aparició, per necessitat, d'elements com el contrapunt, l'introit i les repeticions.
La sardana esdevé així als ulls contemporanis un llegat de profundes arrels moldejat inevitablement per l'embat de la història del país.