Projecció de la darrera pel·lícula de Chie Hayakawa + debat cinematogràfic + postdebat lliure Ideas. Tarragona Film Festival - Cinema Asiàtic «La fotografia de Hideho Urata té una qualitat pictòrica que recorda Renoir, el pintor. Imatges d'infància que no s'obliden: l'estiu com a temps liminal, la vida que canvia sense que ningú no ho anunciï.» Chie Hayakawa (Japó) és una directora la primera òpera prima de la qual, Plan 75 (2022) —sobre l'eutanàsia al Japó—, va rebre la Menció Especial de la Càmera d'Or al Festival de Cannes. Renoir, el seu segon llargmetratge, va competir a la Secció Oficial de Cannes 2025. És una pel·lícula autobiogràfica que recrea l'estiu de la seva pròpia infància. Vine a veure-la, a debatre-la i a votar-la amb nosaltres, i passa un estiu de cinema amb les més de 50 millors pel·lícules per pensar i gaudir del 29 de juny al 29 d'agost. Informa't de totes les invitacions i cupons al perfil d'Instagram d'Ideas. Tarragona Film Festival. 10 raons per veure Renoir Competició Oficial de Canes 2025. Una directora que converteix la seva infància en un poema. Hayakawa transforma el seu propi passat en matèria cinematogràfica d'una gran delicadesa. La mirada infantil com a eina narrativa perfecta. Veure el món adult a través dels ulls de la Fuki el fa més complex i incomprensible. El cromatisme oníric com a llenguatge emocional. Els plans de fantasia de la nena són d'una bellesa que crema. Yui Suzuki: una revelació interpretativa. Una nena que sosté tota la pel·lícula sobre les espatlles amb una naturalitat sorprenent. La fotografia de Hideho Urata. Les imatges del Tòquio de 1987 tenen una qualitat pictòrica que recorda Renoir, el pintor. La malaltia del pare sense dramatisme forçat. Hayakawa es nega a manipular: mostra la proximitat de la mort des de la distància de qui encara no l'entén. L'estiu com a temps liminal. La infància que s'acaba, l'estiu que arriba al final: tot se'n va mentre la Fuki observa. Un cinema que neix del cos viscut. Hayakawa no inventa: recorda. I això es nota. La comparació amb Estiu 1993. El paradigma del cinema d'infància íntim a Espanya troba el seu equivalent japonès en aquesta pel·lícula.