L'era atòmica no s'acabarà mai. Desencadenada per la detonació de la primera prova atòmica al desert de Nou Mèxic el juliol del 1945, el seu impacte en la vida a la Terra s'estén en una escala temporal molt difícil d'establir. L'exposició s'endinsa en aquesta nova experiència del temps i els seus vincles amb la ciència, la política i la cultura a través de l'art dels segles XX i XXI. A partir del 1890, la física demostra que l'àtom no és l'element últim de la matèria, d'on es dedueix que la realitat no és tan sòlida com es creia. Els artistes reaccionen a aquests descobriments combinant ciència, misticisme i ocultisme, o bé abandonant la representació i optant per enfocaments conceptuals que busquen fer perceptible el que és imperceptible. Amb la invenció de la bomba atòmica i el seu ús devastador contra el Japó per part dels Estats Units el 1945, els artistes occidentals ofereixen també una àmplia gamma de respostes: la fascinació estètica per la física, la nova representació del tràgic i el sublim, o l'espectacularització de les explosions nuclears. Els moviments de contestació que sorgeixen a partir de la dècada de 1970 impulsen la crítica al desenvolupament nuclear civil i militar, que es trasllada a les noves pràctiques artístiques inspirades per l'ecologia, el feminisme, l'anticolonialisme i la contracultura. L'era atòmica contemporània, marcada pels accidents de Txernòbil el 1986 i Fukushima el 2011, s'enfronta a una progressiva «nuclearització del món», amb desafiaments com les noves polítiques de rearmament, la crisi energètica mundial o la difícil gestió dels residus radioactius. L'exposició també aborda la història nuclear espanyola, des de la construcció de les primeres centrals durant el franquisme fins als debats actuals entorn de l'apagada nuclear. Amb prop de 250 obres —pintures, dibuixos, fotografies, vídeos i instal·lacions—, juntament amb documents sovint inèdits, l'exposició reuneix una gran diversitat de respostes al progrés científic i les cont