Entenent que la forma més simple pot contenir una energia infinita, la instal·lació de Dominic Kiessling que habitarà el Saló dels Miralls del Gran Teatre del Liceu és una presència inesperada: un inflable de grans dimensions en forma d'estrella pels volts de Nadal d'aquesta temporada. Lluny de l'anècdota o del gest decoratiu, la peça desplega una reflexió subtil sobre l'espai, la percepció i la capacitat de l'art per transformar l'experiència col·lectiva a partir de formes essencials. L'estrella, arquetip universal carregat de significats —orientació, desig, transcendència, celebració—, es presenta aquí desproveïda de solemnitat simbòlica per activar una lectura oberta i sensorial. La seva escala monumental i la seva naturalesa inflable introdueixen una tensió fecunda entre lleugeresa i monumentalitat, entre el que és efímer i la persistència de la memòria visual. Kiessling treballa amb el volum i l'aire com a materials principals i converteix l'espai en un organisme viu que respira i es dilata davant la mirada de l'espectador. La instal·lació dialoga de manera directa amb l'arquitectura del Saló dels Miralls, un espai històric marcat pel reflex, la simetria i la representació. En aquest context, l'estrella actua com un cos estrany i, alhora, sorprenentment harmònic, que altera la percepció habitual del lloc i convida a una nova manera d'habitar-lo. Els reflexos multipliquen la forma, la fragmenten i l'expandeixen fins a convertir-la en una constel·lació de presències que dissolen els límits entre objecte i entorn. L'obra de Kiessling, que ens transporta a la infantesa, posa en joc una dimensió lúdica que no renuncia a la complexitat. El caràcter inflable de la peça activa una relació immediata amb l'espectador i apel·la a una memòria corporal i emocional vinculada al joc, a la festa i a la sorpresa. Aquesta lleugeresa aparent esdevé, però, una eina crítica: l'art com a espai de desplaçament, capaç de desactivar expectatives i obrir escletxes de percepció en contex