Hi ha obres que no només s'escolten, sinó que es respiren, es pateixen i, finalment, es converteixen en un gest de memòria col·lectiva. El War Requiem, de Benjamin Britten, pertany a aquesta rara llista de creacions que, des que va néixer el 1962, han estat concebudes no per commoure, sinó per obrir una ferida lúcida en la consciència del món. En presentar-la al Liceu, Jonathan Nott inicia el seu mandat com a director titular amb un acte de simbolisme profund: un tribut a la força de la música com a espai de denúncia, compassió i esperança. Nott, reconegut per la seva claredat analítica i una sensibilitat capaç d'unir precisió i transcendència, s'endinsa en aquesta partitura monumental amb la convicció que Britten no escriu un rèquiem per als morts, sinó per als vius. El seu gest, sempre atent al detall, però obert a la respiració dramàtica, fa emergir les dues ànimes de l'obra: la litúrgia llatina solemne —amb el seu ressò de segles— i els poemes devastadors de Wilfred Owen, jove poeta caigut a la Primera Guerra Mundial. Entre aquests dos pols es desplega un combat que no és militar, sinó moral: la lluita per mantenir la humanitat enmig de l'horror. El Liceu es converteix així en un temple sonor en què conflueixen tres mons: el cor massiu que encarna la veu del poble; el cor infantil, fràgil i lluminós com una promesa de futur, i els solistes, que assumeixen el drama íntim de l'individu atrapat en la tragèdia. El War Requiem no ofereix un consol fàcil. Britten fa dialogar els enemics caiguts, mostra la fragilitat de les certeses i recorda que la guerra, en qualsevol forma, només deixa devastació. Però, al mateix temps, deixa entreveure una llum: aquella fina escletxa d'humanitat que persisteix, fins i tot en la nit més fosca. Jonathan Nott aporta, doncs, un missatge eloqüent: el teatre, com l'art, és un espai per afrontar el dolor i per imaginar, amb lucidesa i coratge, un futur diferent. Soprano Irina Lungu Tenor Allan Clayton Baríton Christian Gerhaher Cor del Gr

Hi ha obres que no només s'escolten, sinó que es respiren, es pateixen i, finalment, es converteixen en un gest de memòria col·lectiva. El War Requiem, de Benjamin Britten, pertany a aquesta rara llista de creacions que, des que va néixer el 1962, han estat concebudes no per commoure, sinó per obrir una ferida lúcida en la consciència del món. En presentar-la al Liceu, Jonathan Nott inicia el seu mandat com a director titular amb un acte de simbolisme profund: un tribut a la força de la música com a espai de denúncia, compassió i esperança. Nott, reconegut per la seva claredat analítica i una sensibilitat capaç d'unir precisió i transcendència, s'endinsa en aquesta partitura monumental amb la convicció que Britten no escriu un rèquiem per als morts, sinó per als vius. El seu gest, sempre atent al detall, però obert a la respiració dramàtica, fa emergir les dues ànimes de l'obra: la litúrgia llatina solemne —amb el seu ressò de segles— i els poemes devastadors de Wilfred Owen, jove poeta caigut a la Primera Guerra Mundial. Entre aquests dos pols es desplega un combat que no és militar, sinó moral: la lluita per mantenir la humanitat enmig de l'horror. El Liceu es converteix així en un temple sonor en què conflueixen tres mons: el cor massiu que encarna la veu del poble; el cor infantil, fràgil i lluminós com una promesa de futur, i els solistes, que assumeixen el drama íntim de l'individu atrapat en la tragèdia. El War Requiem no ofereix un consol fàcil. Britten fa dialogar els enemics caiguts, mostra la fragilitat de les certeses i recorda que la guerra, en qualsevol forma, només deixa devastació. Però, al mateix temps, deixa entreveure una llum: aquella fina escletxa d'humanitat que persisteix, fins i tot en la nit més fosca. Jonathan Nott aporta, doncs, un missatge eloqüent: el teatre, com l'art, és un espai per afrontar el dolor i per imaginar, amb lucidesa i coratge, un futur diferent. Soprano Irina Lungu Tenor Allan Clayton Baríton Christian Gerhaher Cor del Gr