Als anys vuitanta, la irrupció d’Aki Kaurismäki va situar al mapa la cinematografia finlandesa amb una obra del tot recognoscible a primer cop d’ull. Centrant-se en personatges marginats i en conflictes de classe, Kaurismäki construeix un cinema polític sense discurs explícit, basat en la defensa de la dignitat humana. Amb referents com Bresson, Tati, Chaplin, Buñuel o Ozu, la seva aposta formal consisteix a eliminar el superflu per aconseguir una expressivitat màxima amb recursos austers. Amb una posada en escena minimalista, el·líptica i sòbria, i una visió molt crua de la realitat, el cineasta combina l’humor sec i de vegades surrealista amb una gran sensibilitat emocional. Aquesta dualitat —entre duresa i compassió— és clau: observa amb lucidesa el món que l’envolta, però alhora ofereix refugi i comprensió als seus personatges solitaris i lacònics, sovint obrers o éssers desplaçats. Afirma que, “com més pessimista soc a la vida real, més optimistes són els meus films”; és potser per això que amb el temps ha evolucionat des d’un to més fosc cap a una obertura a l’esperança, i ha convertit les seves històries en petites faules sobre la solidaritat i els vincles humans. Més informació Sessions del cicle "Aki Kaurismäki" al web de la Filmoteca Més cicles al web de la Filmoteca